La verema i el vi: tradicions, cançons i danses

Per les contrades on es conrea la vinya, tot l'esforç i tota l'atenció se'ls emporta la important feina de la collita de raïm o de les veremes. Les veremes solen durar una mesada, que comprèn mig setembre i mig octubre, més o menys, puig que varia segons els llocs i les anyades.

Com a operació prèvia a la verema, un temps abans hom fa l'estuba i fa l'estiba, és a dir, que hom estuba o renta i neteja les bótes per treure'n l'agror o la floridura, i refà la seva instal.lació i la disposició de les estibes del celler, d'acord amb la disposició convenient a la importància de la collita. També cal treure el tartrà de les bótes buides. El tartrà és un pòsit aterrossat que el vi deixa adherit a les parets de les bótes i que cal fer saltar, copejant i picant la fusta amb una aixola. Com més bo és el vi, més tartrà deixa. El destartrar és feina pròpia de boters, que abans de les veremes estan molt ocupats en aquesta feina. El tartrà és la concreció de l'àcid tartàric, utilitzable en enologia i per a d'altres aplicacions químiques. Els boters d'aquells temps, tant en destratra com en repassar i repicar el cèrcols de llurs bótes, cantaven i xiulaven. Donem una xiulada amb caire de ballet, tradicional dels tartraires i boters de Sant Quintí de Mediona, al Penedès.
 
 

Entre les diverses feines prèvies a la verema també figura la de repassar el cup: tornar-lo a emblanquinar i a arrebossar de ciment, si en algun punt s'ha aprimat o ha caigut l'arrebossat vell, puix que és opinió estesa que el vi que es filtra per la terra del cup se'l beu el dimoni, i que, si en beu massa, s'embriaga i, com que no sap el que es fa, comet tantes dolenteries que, durant uns dies, es fa impossible viure de tants estralls.

La data tradicional de començar les veremes varia segons les contrades. Hom creu que totes les feines relacionades amb la verema convé començar-les en lluna creixent, perquè són més productives i els raïms donen més vi. Fins on és possible, hom comença a tallar i a trepitjar en creixent, i hom hi trasbalsa i premsa el vi. Els anys que no és possible començar-hi la verema i el trepitjar i encupar most i brisa, perquè el creixent és massa avançat o tardà, diuen que la collita no dóna tant.

Hi ha diverses creences al voltant de la verema. Hom creu que el gotims més espessos i de grans més grossos els donen els ceps plantats i podats en lluna vella. És general la creença que els ceps plantats en lluna nova no arrelen. Si hom es veu obligat a embotar el vi en divendres pot contrarestar la malignitat del dia tirant-ne un faget a terra abans de començar la feina. Així ho practicaven antigament a Sant Quintí de Mediona. Antigament es tenia molt bon auguri que si les feines de la verema, des de tallar el primer raïm fins al trasbalsar, duressin un període just de set setmanes, i , portats per aquesta creença, feien tot el que podien per començar la verema en dilluns i acabar de trasbalsar al dissabte de la setena setmana: si calia treballaven a deshora, però si amb tot això es veien precisats a treballar en diumenge, no se n'estaven, portats per l'afany que no passés de les set setmanes. Com a desgreuge d'haver treballat en diumenge, fou costum donar un carretellet de bon vi a l'Església, destinat a la celebració dels Sants Oficis.
 

Per veremar, hom emprava una petita falç expressa, qualificada amb diversos noms, entre d'altres, els de falcó, falcilla, falceta, veremall i veremella. Tallar els raïms dels ceps no és feina massa feixuga, i sol ésser més femenina que masculina. Els homes curaven de les feines més pesades, com són abocar els cistells a les portadores i traginar-les fins a l'atzembla o al carro que les havia de portar a casa o al cup. La verema, així que és tallada, en coves o en portadores era conduïda al poble, i acte seguit es trepitja i es tira al cup.

Els pobles de la Mediterrània oriental, on la verema havia assolit tanta importància, cantaven pel veremar, amb deix de cant funerari, com un plany per la mort de la divinitat de la vegetació i, alhora, com un prec perquè reviscolés i tornés a fer reviure els fruits que hom collia aleshores; en aquest cas, els ceps i els raïms. Amb tota seguretat que nosaltres, que tant vam heretar de les velles cultures clàssiques, i que tants de llurs costums vam afegir als autòctons, també devíem aprendre d'ells les cançons de verema, que el temps ha esborrat o que no s'han sabut trobar amb prou extensió.

Durant les curtes estones de lleure, i sobretot en acabar la jornada, la fadrinalla que intervenia en les veremes feia jocs, continuava cantant cançons i també dansava. Les danses es feien al so de diverses melodies. Aquesta melodia que es presenta seguidament, és una melodia que el mestre Joan Tomàs va recollir al seu pas per les nostres contrades l'any 1930, i que, molt provablement, també es ballava en aquests moments de gresca i xerinola.
 
 

Canço del ball rodó

Una altra d'aquestes melodies que servien al jovent per amenitzar aquestes estones de lleure podria ser El ball rodó de la Raimundeta (veure la Palanca del març de 1998), que si bé Joan Amades cita en el Costumari Català que és pròpia de l'època de Carnestoltes, és molt probable que també es ballés durant altres èpoques de l'any.

Exemple de cançó tradicional catalana en què el text ens parla del vi. N'hi altres que són més pròpies
de collir la verema, però aquesta potser és més coneguda per tothom.

Bibliografia consultada

Costumari Català de Joan Amades;
Obra del Cançoner Popular de Catalunya;
Crestomatia de Cançons tradicionals catalanes de Joaquim Maide